Memòria per llei

Antoni Pomar Otal.
Nascut el 13 de juliol de 1918 a Lamaza (Osca). Va desaparèixer el 31/10/1937 al front de Terol, estava a la 122 brigada mixta de la 27 divisió de l’exèrcit popular de la República.

Alberto Bas Filiu
Natural de Rojales, provincia de Alicante. Sue hermana, Filomena Bas, de 81 años perdió su pista cuando lo reclutaron para la guerra civil y nnca más se supo de él. Lo mandaron al frente de Teruel con los republicanos. Allí despareció.

Francesc Poca Baella.
Nascut a Artesa de Segre al maig del 1915. Fou nomenat delegat del Servei de Cooperació Agrícola del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya i destinat a la Regió V (Tortosa). Després, talcom anaven avançant les tropes franquistes, inicià la retirada cap a Frànça passant per Camprodon i Molló. Entre el 7 i el 9 de febrer del 1939 fou assassinat a Molló. Un tret al cap i pel darrera. Més d’un testimoni ho va fer saber als seus pares. Dissortadament avui en dia no en queden testimonis vius.

Són les històries d’alguns dels protagonistes anònims de la Guerra Civil. Els seus familiars són els autors d’aquestes breus biografies. Després d’anys d’angoixa s’han posat en contacte amb l’Associació per la Recuperació de la Memoria Històrica de Catalunya amb l’objectiu de buscar-ne qualsevol pista. Les restes dels seus familiars no saben on són i fins fa poc ningú els garantia trobar-les. Ni tan sols hi havia un cens oficial de la seva existència. Però les víctimes oblidades de la guerra civil a Catalunya poc a poc tornen a tenir nom. Des del 2003 la Direcció General de Memòria Democràtica elabora un cens de persones desaparegudes durant la guerra o sota règim franquista. Amb aquesta institució, la Generalitat ha registrat ja més de 2.000 persones que es troben en paratge desconegut. En 303 d’aquests casos s’ha trobat documentació dels últims dies de la persona desapareguda i s’ha lliurat a la familia. En alguns estudis s’ha pogut anar més enllà i inclús s’han determinat les darreres circumstàncies de vida i el lloc on van ser enterrats A més, els seus cadàvers es podran identificar i exhumar segons el projecte de llei que el Parlament de Catalunya aprovarà previsiblement després de l’estiu. Es tracta de legislar per no caure en l’oblit.

La llei de memòria històrica: Un tímid primer pas

L’anomenada “llei de la memoria” aprovada pel govern espanyol el desembre del 2007 suposava l’ampliació més gran de mesures i drets a favor dels qui van patir violència durant la guerra civil i la dictadura. El text contempla la retirada de símbologia franquista de l’espai públic, la prohibició d’utilitzar el Valle de Los Caídos com a lloc de culte al franquisme o reconeix el carácter injust dels judicis sumaris del règim. Però la llei va quedar coixa en alguns àmbits i no va acabar satisfent ni als partidaris ni als detractors de la recuperació de la memoria històrica recent. És el cas de l’apartat que fa referència a les mesures per a la identificació i localització de víctimes. La llei no compleix els tractats internacionals que Espanya va firmar al 1992 segons els quals els estats estan obligats a assumir la localització, exhumació i identificació dels cadàvers i no només a donar subbencions. El govern va esquivar aquest àmbit deixant-lo en mans de les comunitats autònomes. Catalunya, amb la llei de fosses, serà la primera regió de l’estat en omplir aquest buit.

“No recuperem cossos, recuperem dignitats”

El govern de la Generalitat va crear al 2003 el Memorial Democràtic, una institució pionera a l’estat a l’hora de tirar endavant polítiques de memòria. L’organisme, depenent del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, s’encarrega de la recerca dels desapareguts -principalment soldats republicans-a partir de la petició dels familiars. Els objectius fixats a l’hora de crear aquest ens però, no es compliran al 100% fins l’aprovació del projecte de llei de fosses. A partir de llavors, serà l’encarregat d’elaborar el protocol i gestionar les exhumacions pertinents. Oriol Dueñas, tècnic del servei de fosses i persones desaparegudes del memorial és contundent a l’hora de defensar la seva tasca: “no es tracta de recuperar cossos sinó de recuperar dignitats”. Dels molts casos que ha estudiat l’Oriol en recorda un d’especial. Es tracta d’un soldat que va quedar mal ferit a la batalla de l’Ebre i el varen traslladar a l’Hospital militar de Reus. La familia no tenia cap esperança de trobar cap dada sobre el desparegut però contra pronòstic van poder localitzar-ne documentació. “Et sents útil fent aquesta feina” . L’Oriol però, no amaga que és difícil localitzar documentacioó de les víctimes i que en molts casos no s’acosnegueix: “cada informació del desaparegut trobada és una petita victòria”.Una de les tasques que també assumeix la Generalitat a través del Memorial és la de localitzar fosses. “A l’hora de buscar-les és molt important la història oral”. El conflicte és prou recent com perquè aquesta sigui no només una font d’informació fiable sinó una de les principals. De moment ja s’han comptabilitzat 179 fosses arreu del territori català, tot i que Dueñas puntualitza que no es descarta localitzar-ne més.
El passat dimecres, 4 de juny la Generalitat, a través del Memorial, va començar els treballs d’exhumació d’una fossa a Gurb. Es tracta d’una prova pilot per establir el protocol que guiarà les actuacions futures, un cop entri en vigor la “Llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme”, com s’anomena formalment. El fet d’escollir aquesta fossa no és anecdòtic sinó que reuneix totes les condicions que preveu el projecte de llei: les famílies de quatre desapareguts en reclamen l’exhumació des de fa anys, existeixen estudis historiogràfics i testimonis orals que en certifiquen l’existència, els ajuntaments de Gurb i Gavà (d’on eren els soldats) hi estan interessats i el propietari hi està d’acord. Un cop exhumats els cossos, es realitzaran els treballs d’identificació. Tres de les famílies han manifestat la voluntat d’enterrar els seus familiars al cementiri de Gavà (d’on eren els soldats) i la quarta desitja fer-ho al mateix poble osonenc. Les restes de cossos localitzats i no identificats s’enterraran també al cementiri de Gurb, gràcies a un acord amb l’ajuntament del municipi.



El retorn a Gavà, 70 anys després

Tardor del 1938. Un grup de nois de Gavà de la darrera lleva són mobilitzats per l’exèrcit republicà. Primer els destinen a realitzar tasques de manteniment al camp d’aviació d’El Prat. Al gener del 1939 i en un intent de frenar l’avenç de les tropes franquistes són destinats a defensar la línia de Manresa. El progrés imparable dels “nacionals”, com se’ls conexia popularment, ja deixava entreveure que el conflicte no s’allargaria. Les tropes republicanes però no es rendeixen i munten una línia defensiva al voltant de Gurb, a Osona. Almenys sis dels soldats gavanencs hi són traslladats. Després de dies de sagnants batalles els republicans s’hauran de retirar. Quatre dels nois perden la vida en aquests enfrontaments per l’impacte d’un projectil de morter. Els dos supervivents ho fan saber a les famílies en tornar a Gavà. Mentre, a la zona on van morir els soldats republicans, el propietari de la masia de Can Candet troba els cossos dels joves. Recull els objectes personals que duen: unes espardenyes que un d’ells havia comprat abans de marxar per anar ben calçat, unes mantes i l’objecte que més colpeix al camperol, la foto de la filla d’un d’ells. El pagès carrega els cadàvers en un carro i els enterra aprofitant un marge al costat d’una riera. Hi han descansat fins avui, quan després de 70 anys i moltes reclamacions de la familia, les seves restes tornaran a casa.

La militància de les famílies

L’Associació per la Recuperació de la Memoria Històrica de Catalunya, formada principalment per familiars de desapareguts, porta anys demanant una legislació per la recuperació de la justicia i la dignitat a les persones que van ser assassinades a conseqüència de la repressió franquista a Catalunya. El seu president, Manel Perona està satisfet amb el projecte de llei “ho considerem molt positiu perquè se’ns ha tingut en compte a l’hora de treballar-hi”. Perona però considera que no s’ha recollit tot i que encara hi ha reivindicacions a fer. El president de l’associació es refereix a la legislació de Drets Humans que la “Ley de Memoria” aprovada pel govern espanyol no compleix. “La Generalitat ha fet tot el que podia dins les seves competències però el govern central, com a signant del tractat, no ho ha complert i això encara impedeix tancar del tot la ferida”. Algunes de les tasques que s’havia plantejat l’assocaició en la seva fundació, i que ha fet de manera voluntària, les ha anat assumint el Memorial Democràtic. Ès el cas dels treballs de recerca de l’existència de fosses amb restes humanes o la feina de posar en coneixement de la societat les dades que se’n coneguin. Per Manel Perona “així és com hauria d’haver estat des d’un principi: que l’administració se’n faci càrrec com passa a molts països europeus amb una història recent que ha portat conseqüècies semblants”.


La discrepància: qui pot sol·licitar l’exhumació?

El govern va aprovar el Projecte de llei de fosses el passat 25 de març del 2008 i actualment el text està en tràmit parlamentari. Convergència i Unió ens avança que quan el projecte de llei comeci el seu tràmit en comissió, l’esmenarà “amb propòsits de millora”. El grup parlamentari considera que la llei “contempla propòsits plenament justificats”. En aquest sentit el diputat al Parlament Santi Vila ens recorda que el darrer govern de CiU “ ja va constituir una comissió interdepartamental amb l’encàrrec d’elaborar un informe de localització de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme”. Ara bé, les discrepàncies venen amb el tema de l’exhumació. Tot i que per al principal partit de l’oposició aquest “un dret inqüestionable quan l’insta un familiar o part directament interessada” no veu de la mateixa manera que qui pugui instar-la sigui una entitat o una associació sense ànim de lucre, tal i com preveu el projecte. Vila explica que si no hi ha familiars amb qui contrastar dades genètiques, els cossos exhumats difícilment donaran cap tipus d’informació útil de cara a la identificació.

Per la seva banda, el diputat i portaveu d’Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa al Parlament, Jaume Bosch considera que el projecte de llei “s’adreça bàsicament a fer efectiu el dret dels familiars a recuperar les restes i a disposar de la seva destinació”. En aquest sentit apunta que “estem d’acord a priortizar la voluntat de les famílies” però ha volgut recordar que les associacions “han tingut i tenen un paper de transmissió i representació d’aquesta voluntat”.

Diuen que quan una persona perd la memoria perd la identitat. Potser amb un país passa el mateix. La memòria estarà més garantida quan aquesta llei prosperi. De moment tenim damunt la taula un projecte que preveu obrir fosses per tancar ferides.

Energia nuclear. Usos pacífics?

Al 1955 es va celebrar a Ginebra la “Primera Conferència Internacional de l’Energia Atòmica amb objectius Pacífics”. Allà es van exposar els avantatges de la producció d’electricitat amb energia nuclear: principalment l’alt valor energètic de l’urani en comparació amb altres matèries primeres utilitzades tradicionalment. Però la història ens ha demostrat que no existeix l’àtom pacífic. L’abril del 1986, l’explosió d’un reactor nuclear va escampar per gran part d’Europa un mortífer núvol radioactiu.
La potència de l’explosió va ser deu vegades superior a la d’una bomba atòmica. Van morir en l’accident 31 persones, però els afectes acabarien provocant més víctimes que els bombardejos conjunts d’Hiroshima i Nagasaki en forma de càncers desconeguts i mutacions genètiques.
Txernòbil es va convertir en la gran catàstrofe nuclear fins al moment i va marcar un abans i un després en la concepció de l’energia nuclear. Fins a quin punt l’home era capaç de controlar-la? A partir d’aquest desastre, alguns governs com l’alemany o el suec, pressionats per moviments ecologistes molt potents, van establir moratòries atòmiques i plans per al tancament ordenat de totes les seves centrals, Ara bé, l’amenaça nuclear continuava vigent i ho va evidenciar un nou accident que va tenir lloc a la central nuclear de Tokaimura (al Japó) al 1999. Dos operaris van morir i 663 persones més van resultar afectades per les radiacions. La causa va ser un error humà en el procediment de de manejament del combustible. Actualment hi ha un total de 439 centrals nuclears al món. A més n’hi ha 33 en construcció i ja se n’han clausruat 73.

A l’estat espanyol la producció d’electricitat en centrals nuclears comença al 1968 amb el primer complex d’aquestes característiques del país. Es va construir a Almonacid de Zorita (Guadalajara) i va ser batejada amb el nom de José Cabrera. Prèviament, al 1947 l’agregat naval de l’ambaixada dels Estats Units a Espanya va fer una donació al “Laboratorio y taller de Investigación del Estado Mayor de la Armada”: una col·lecció de revistes americanes especialitzades en temes de fisió nuclear i les seves aplicacions, tan civils com militars. No era quelcom anecdòtic: era un dels primers contaces del país amb l’exterior i suposava l’oportunitat d’iniciar una colaboració internacional. El general Franco va inaugurar la central i va fer de la nova instal·lació un motiu d’orgull nacional. Avui en dia a l’estat espanyol hi ha vuit centrals nuclears en funcionament i dues en procés de desmantellament: són la mateixa Zorita, que va deixar d’estar en ple funcionament al 2006 i Vandellós I. aquesta darrera, situada a la provincia de Tarragona, va patir un incendi l’any 1989 que va ser qualificat com a incident de nivell 3 a l’escala INES (el que equival a incident important). L’elevat cost de les mesures exigides pel Centre de Seguretat Nuclear espanyol van fer que l’empresa explotadora decidís tancar-la definitivament.
Abans dels primers usos civils (la primera central nuclear de la història va entrar en funcionament l’any 1956 al Regne Unit), l’energia atòmica havia ja causat estralls en el camp militar. Un dels incidents més tràgics de la història contemporània occidental van ser les bombes atòmiques caigudes sobre les localitats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki, tota una demostració de força d’uns Estas Units emergents. D’una població de 645.000 habitants, el número de víctimes va poder sobrepasar les 400.00. D’ aquestes, unes 200.000 mortals, si bé les cifres varien segons les fonts. Ja a nivell de conclusió, es fa difícil pronosticar un cessament considerable de l’activitat nuclear en un sector com l’energètic, privatitzat i cada cop més desregularitzat. Les lleis del mercat forcen continuament a les empreses transnacionals a produir energia barata, fet que pot estar renyit a quelcom tan bàsic com la seguretat.

Camps de golf. La tapisseria del benefici

Mig milió de metres cúbics anuals d’aigua. Diners. I quants diners! El golf és ja el quart esport a l’estat. Tapisseria d’herba. Cases. Molts especuladors s’hi freguen les mans. Hi ha sequera. València es queixa. Diu que vol aigua. N’ha programat desenes. Ja n’hi ha molts. Negoci. L’objectiu és multiplicar beneficis. Turistes rics. Riquíssims. Disfruten. Els ecologistes furiosos. Parlen d’insostenibilitat. Actuen. Però normalment no guanyen. Els golfistes parlen poc. Consideren que és bonic. Parlen de recuperar paisatges. Els veuen degradats. La gespa els arregla. Balears ha restringit camps de golf. Sorpresa! Ara protegeixen el territori. Catalunya també. No volen excuses per urbanitzar. València no. Qualsevol excusa és bona pel totxo. Un exemple? Terra Mítica. Marina d’Or un altre. Anem a Andalusia. 512 milions d’euros anuals a la butxaca. Tots del golf. La junta aposta pel lideratge en el sector. Estratègic? Potser poc ètic. Múrcia no es queda enrera. Tampoc té aigua. La demana de l’Ebre. Ha donat llum verda a 14 camps. Se’n tramiten 25 més. Indignant. Valcárcel no sap què és la vergonya. Fem números. Andalusia pionera. 95 en té. Catalunya la seguiex. Amb 43.I la Comunitat Valenciana 25 camps. 26 comptant el president. Ceuta i Melilla cap. Cert. No saben el que es perden.
En definitiva àmplia oferta.
Agafem doncs la família. I el gos. Tots al cotxe nou. Cap al xalet del camp! Allà ens banyarem a la piscina. Alguna estona anirem de compres. Mirarem la tele. I potser jugarem a golf. Només si ens queda temps. El dissabte esmorzarem tot llegint. El Mundo. En una notícia, una manifestació. Diu que els hi prenem l’aigua. Insolidaris! El destacat. A Barcelona sí que en portaran d’aigua. Catalans! Garrepes. Egoistes.

I amb aquest panorama el golf guanya adeptes. No són pocs. Per què? No ho sé. No el practico. Però potser és orgàsmic veure com la pilota entra. Si no, no m’ho explico. Hi ha una cosa que sí que dona plaer. Ho sé segur. Són els diners. Aquells que es guanyen fàcilment. En negocis com aquests.

Somiar és gratuït...

Hi ha qui no ho recorda mai, hi qui només de tan en tan, hi ha qui va a temporades però el cas és que hi ha una cosa innegable: tothom somia. Per primera vegada una televisió de l’estat fa un programa sobre el món dels somnis. La idea pot semblar original, i el tema de la interpretació dels somnis prou interessant. Ara bé, l’aposta de tv3 amb el programa “somiers”, que es va estrenar el passat dimarts era, si més no arriscada. Més d’un es devia quedar amb la boca oberta en veure la presentadora representant el seu somni eròtic amb en Sarkozy fent una calçotada al bosc. Amb la mateixa cara d’incredulitat es devien mirar els espectadors de tv3 com una de les convidades representava el seu somni on el seu marit l’enganyava amb un home als lavabos d’un centre comercial. El 18 que indica que el programa no és apte per a públic menor podia fer intuïr que l’erotisme seria el fil conductor del nou format. Doncs no es tractava d’això (en aquest sentit es quedava curt). Les opinions d’un intèpret de somnis semblava que podien dirigir el programa cap a la reflexió i l’aprenentatge d’aquest nostre món interior. Però resulta que tampoc anava per aquí la cosa. El fet és que es va acabar el programa i jo sense saber què m’havia d’aportar més enllà de “la paranoia” de veure la presentadora tontejant amb un home disfressat de Sarkozy.
Per cert, no tot és criticable. Les explicacions del Quim Monzó (que també va ser al plató) van ser les úniques aportacions intel·ligents del show.
L’entreteniment sens dubte és una assignatura pendent de tv3. Si bé la televisió pública catalana té sèries amb molt d’èxit, en el camp dels programes no pot dir el mateix. Sempre que ha apostat per un reality ha fracassat però darrerament també van saltant de la graella les apostes més innovadores. Tots debem tenir ben fresc el cas del programa de l’urbanita guai i enrollat que volia ser Santi Millan. Bé, doncs sembla que tv3 no escarmenta i la cadena segueix entestada en innovar. I aquest cop la innovació ha vingut optant per una una presentadora les dots comunicatives de la qual es limiten a la sensualitat a l’hora de parlar. Anna Llacher però no ha estat l’únic “element trencador”. Els decorats inenten remetre’ns a un magatzem per simular que els somnis es troben al del cervell, de magatzem. Ah, i el públic tampoc se’n escapa: caracteritzats amb bates blaves, com si fossin encarregats d’aquest magatzem i de tan en tan es posen una màscara de l’ Elsa Pataky (els homes) o de George Clooney (les dones) per simular que són els seus mites eròtics. En definitiva espero que tv3 canviï la línia d’aquest nou programa perquè sinó, els únics somiers que veuran els catalans seran els de sota el seu matalàs: aniran a dormir d’ora perquè tv3 ja no és capaç d’oferir un programa d’entreteniment una mica digne.

18 litres per segon!

Els de Caiga Quien Caiga segueixen posant entre l’espasa i la paret als protagonistes del “proteste ya”. I si no que li preguntin a Joan Compte, gerent d’Aigües del Ter Llobregat.
Tot i el canvi de cadena del CQC (ara s’emet a la Sexta), la secció continua tenint un paper fonamental en la denúncia de casos pràcticament inexplicables.
Estibaliz Gabilondo, l’última incorporació a la plantilla de reporters del progarama va anar a “la caça” del conseller de Medi Ambient Francesc Baltasar. La pregunta era molt clara: com pot ser que a Badalona hi hagi una fuga on es perden diàriament 300.000 litres d’aigua en plena crisi per l’extrema sequera? Després de reiterar una i altra vegada la pregunta, la periodista no va rebre resposta i va ser apartada per part dels membres de seguretat del conseller. Això sí, una de les poques coses que li va dir Baltasar va ser que anés a Aigües del Ter Llobregat. I dit i fet. L’objectiu de la secció és arribar al fons de la qüestió. Estibailz Gabilondo, per cert neboda del radiofònic Iñaki, es va plantar a la seu de l’empresa pública que gestiona l’aigua del Ter i del Llobregat. I allà va aconseguir parlar amb el gerent. “Tres-cents mil litres perduts, tirats, desperdiciats cada dia” li va retreure. Més enllà de quedar-se sense paraules, Joan Compte va puntualitzar “la fuga és exactament de 18 litres per segon”. (Casi quatre vegades la xifra que creia la reportera!). I després és quan vé el toc d’espectacle per il·lustrar la gravetat de la situació: la reportera treu una ampolla d’aigua, li clava unes tisores i comença a sortir l’aigua “a xorro”. L’aigua anava baixant mentre el gerent s’esquitxava i Estibaliz li anava retraient la gravetat de la situació. El gerent finalment es va comprometre a accelerar el màxim possible les obres per acabar amb la fuita. La periodista doncs va fer un bon paper a l’hora de mostrar-se contundent amb un tema greu com aquest. Ara bé, el muntatge posterior és una altra cosa: dibuixets superposats, vinyetes còmiques, efectes sonors i visuals... en definitiva un munt d’ingredients que el que feien era deixar les explicacions sobre el perquè la fuga no està arreglada com a un tema trivial, secundari si més no. La gravetat de la situació i la contundència de la periodista eren suficients com perquè els espectadors es quedessin amb la boca oberta. La resta d’efectes com a mínim sobraven i, perquè no dir-ho, restaven importància a una situació tan greu com lamentable.

Ara fa seixanta anys

Enguany fa seixanta anys de la proclamació de l’estat d’Israel. Per uns, la xifra és un acte d’afirmació de la seva causa. Per altres, el ressentiment de més de mig segle de “la catàstrofe”. Era el 14 de maig del 1948, David Ben Gurion proclamava la independència d’Israel i ho feia sota el retrat de Teodore Herlz, fundador del sionisme modern. Pocs mesos abans, l’ONU havia aprovat un pla de partició de Palestina que mai ha estat aprovat pels àrabs ni que tampoc va acontentar als jueus. L’endemà començava la primera guerra àrabo-israeliana. Seixanta anys després el conflicte segueix viu en una terra pretesa per dos pobles.
Després dels primers enfrontaments d’ençà de la proclamació de la independència d’Israel, els refugiats palestins ja eren 750.000, dels quals només 50.000 van poder tornar legalment. Avui en dia ja hi ha prop de vuit milions de refugiats palestins que viuen a zones controlades per l’autoritat nacional palestina o en paisos àrabs propers. Aquell 1948 van ser expulsats de la seva terra natal i van veure com l’ocupaven. Avui, Hamàs lluita per recuperar aquestes terres. El moviment de resistència islàmica té com a objectiu l’establiment d’un estat islàmic a la regió històrica de Palestina, amb capital a Jerusalem. A més d’apostar per la lluita armada (a través del seu braç armat “Izz ad-Din al-Qassam) contra l’estat d’Israel, Hamàs té un seguit d’organitzacions depenents que treballen àmbits que van des de l’educació cultural i religiosa fins a l’assistència social als palestins necessitats. Hamàs ha sigut declarada organització terrorista per la Unió Europea, els Estats units, Israel, Japó, Canadà i Austràlia. Diuem que els atacs del seu braç armat sovint tenen objectius civils.
Per altra banda, Israel compta amb les Forces de Defensa d’Israel, fundades el mateix 1948 quan va néixer l’estat. El “Tsáhal” va néixer amb els principis de “defensa de l'existència, la integritat territorial i la sobirania de l'Estat d'Israel» i la «protecció dels seus habitants”. Les baixes del conflicte posen damunt la taula la gravetat de la situació. L’exèrcit israelià va matar el 2003 almenys 1.000 palestins dels quals uns 150 van ser nens i 35 en un assessinat col·lectiu. Per la seva banda, els grups armats palestins van matar a uns 420 israelians dels quals uns 265 eren civils, 47 d’ells nens. El “Tsáhal” no és declarat organització terrorista per cap país occidental. De fet, res més lluny que la realitat. El president dels Estats Units George Bussh va ser fa poc a Israel en la commemoració d’aquest aniversari. Segons Bush “seixanta anys de democràcia a Israel que han de ser causa d’optimisme”. Una democràcia amb més de mil morts anuals. Una causa d’optimisme amb més de vuit milions de refuigats palestins que, ara fa seixanta anys, van ser expulsats de casa seva.

Neofeixisme a Itàlia

La decisió del govern de Berlusconi de tipificar la immigració il·legal com a delicte pot suposar un precedent per als països europeus. De moment des d’Estrasburg el Parlament Europeu segueix amb lupa qualsevol moviment del govern italià en aquest sentit. L’alarma la va llançar l’eurodiputada húngara Viktoria Mohacsi després de visitar els campaments gitanos de Nàpols i Roma: vàries famílies romanes no han tingut notícies des de fa mesos de 12 nens detinguts per la policia de Nàpols. El decret és contundent: moltes obligacions i cap dret per als immigrants: el reagrupament familiar es limita a pares i fills (prèvia prova d’ADN), els que lloguin cases a extrangers ilegals s’arrisquen a entre sis mesos i tres anys de presó, una multa de 50.000 euros i la confiscació del pis. Els alcaldes, a més, tindran més potestat en matèria “antiimmigració”: podran foragitar als venedors de l’anomenat “top manta” o obligar a netejar monuments als que els embrutin.
En definitiva un paquet de mesures amb un discurs que ens pot remetre a la dictadura feixista de Mussolini.
A la roda de premsa hi havia 500 periodistes acreditats a la sala on Berlusconi anuncia la mesura. Només es permeten 6 preguntes i totes elles han de ser sobre brossa i economia. Negant també doncs el dret del ciutadà a una informació veraç.
El que està per veure és la reacció de la resta de països davant una mesura com aquesta. És de suposar que no aplaudiran la decisió però tampoc s’hi oposoran rotundament. Seran, d’aquesta manera, simplement còmplices d’una llei que tipifica com a delinqüent una persona pel sol fet d’haver nascut en un país concret. De moment les veus que modestament s’han fet sentir han estat crítiques amb la mesura adoptada per “il cavaliere”. A tall d’exemple el comssiari socialista d’Assumptes Socials de la unió Europea, el txec Spidla ha condemnat amb duresa els atacs de la setmana passada a campaments de Nàpols i ha recordat que aquests ciutadans, al pertànyer a un país de la UE “tenen la mateixa llibertat de circulació que altres ciutadans de la unió i en cap cas poden ser tractats de manera menys favorable que altres”. Ara faltarà veure si això es queda amb una simple declaració o Brtussel·les acata una decisió racista i pro feixista d’un dels països de la comunitat.

Ara sí?

"Ara sí, ara no". El titular d'obertura d'ahir de l'Avui era prou il·lustratiu de la falta de concens sobre la conveniència o no del transvasament tenint en compte les pluges dels darrers dies. No només divergències entre estat i generalitat sinó dins el propi tripartit (Carod Rovira al seu blog s'allunya de la línia oficial defensada pel tripartit).

La no modificació del decret llei que ha de permetre la interconnexió de xarxes és una falta de respecte cap a la gent de les terres de l’Ebre. Quan es va anunciar que la solució definitiva per portar aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona passaria per allargar el minitransvasament de l’Ebre en tot moment es va remarcar el caràcter provisional de la infraestructura. A més, es va justificar per la situació d’extrema sequera i la manca de previsions meteorològiques favorables. Ahir la ministra de Medi Ambient, Elena Espinosa va haver d’afanyar-se a matisar l’anunci que havia fet al matí: “s’està fent un seguiment diari perquè si els embassaments arriben al mínim necessari per abastir la població de l’àrea metropolitana, evidentment l’obra no tindria raó de ser”. Els tres partits polítics que formen el govern català de seguida van coincidir a negar rotundament que s’estigui estudiant la modificació del decret llei. Però les paraules de la ministra ho evidencien “evidentment no tindria raó de ser” deia en les primeres declaracions. I tan evident com que aquesta obra es va proposar per fer front a una situació d'extrema sequera de la qual les dades ens afirmen que n’anem sortint (ja estem fora de la fase d'excepcionalitat 2 i si els pantans es comencen a omplira a quest ritme aviat estarem fora també de la fase 2).

De fet, el mateix conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar va dir el passat 21 d’abril en una entrevista al programa de tv3 “La nit al dia” que no descartava suspendre l’obra en cas de pluges extraordinàries. Bé doncs ara s’haurà de mossegar la llengua un cop més. O no han sigut extraordinàries les pluges dels darrers dies? Sens dubte, i més per part de la gent de les terres de l’Ebre, això haurà suposat un altre factor de pèrdua de la credibilitat del govern català.

Agua para todos?

L'aigua per a tots que tan reclamen alcaldes del PP de Múrcia i València no és res més que un acte de gelosia, altrament dit una canallada. La setmana passada uns 300 alcaldes valencians, murcians i d'Almeria es van reunir a Oriola en un acte impulsat pel mateix president de la Generalitat valenciana, Francesc Camps. El motiu de la trobada: exigir "el mateix criteri hídric que s'ha aplicat a Catalunya" i que es transvassi a les seves zones l'aigua de l'Ebre tal com preveia el Pla Hidrològic Nacional. A la trobada, que va servir per constituir la "Plataforma de alcaldes por el agua" no hi van faltar la plana major dels populars a la zona: a més de Javier Arenas i el president murcià Ramon Luis Valcárcel, tampoc hi van faltar alcaldes com el d'Alacant, Castelló o la de València.
Ara que la situació d'extrema sequera a Catalunya ha obligat a prendre mesures excepcionals, que finalment han passat per captar aigua de l'Ebre de manera temporal (o això ens diuen), es tornen a aixecar les veus del Partit Popular de la zona valenciana i murciana, quan feia uns anys que havien abandonat-almenys de manera constant-les seves reivindicacions. A la reunió de la setmana passada l'alcaldessa (no cal dir que del PP) d'Oriola va definir els reunits com "l'exèrcit dels 300". El que no va dir tan enèrgicament és que aquest exèrcit defensa aigua per una zona on els jardins es reguen amb aigua de boca i, per cert, a Oriola no n'hi ha precisament pocs de jardins. Altre cop els populars utilitzen l'aigua com a element de confrontació política. No es pot comparar la situació d'extrema emergència que pateix Catalunya amb les necessitats de la zona, un territori sobreexplotat urbanísticament, on urbanitzacions sense control, camps de golf i centres d'oci fora de mida s'escampen per tot arreu. Les verdaderes necessitats hídriques d'aquesta zona són per abastir la població? O per poder tirar endavant grans projectes especulatius que han d'aportar grans riqueses a curt termini a uns pocs?
I tot això va tenir lloc precisament el dia que la Federació d'Usuaris i Regants de la Conca de l'Ebre es van comprometre a estalviar un metre cúbic i mig per segon perquè la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre la pugui enviar a Barceona.
Els alcaldes valencians van enunciar mobilitzacions tan al carrer com polítiques i en el terreny jurídic. Mentrestant des del principat seguirem desitjant que plogui com més, i més aviat millor.

El 1968 català

Ja fa quaranta anys del maig del 68. Aquells fets, van suposar una revolta mundial de la joventut contra l’ordre sorgit de la postguerra Mundial. Una revolució intel·lectual que va implicar un canvi en la moral sexual i familiar. En termes polítics va suposar l'aparició del pacifisme, dels moviments terroristes d'extrema esquerra i l'inici de la crisi del comunisme oficial. També als Països Catalans hi ha un abans i un després d’aquell 1968. Tingui o no relació amb la lluita iniciada a París, aquell mateix any es va fundar el PSAN, va néixer la Universitat Catalana d’Estiu i va obrir la llibreria 3 i 4 a València. El 1968 era doncs l’embrió de tres projectes representatius del que seria un nou moviment que plasmava la necessitat de la cohesió territorial dels Països Catalans. Joves del Front Nacional de Catalunya van decidir, com els joves francesos, ser protagonistes i trencar amb el passat. El seu projecte de futur es va anomenar Partit Socialista d’Alliberament Nacional i va suposar el naixement de l’independentisme modern. Mentre, al País Valencià començava també a sorgir una necessitat de reivindicar la identitat nacional i s’obria la llibreria 3 i 4:era la primera pedra d’Acció Cultural del País Valencià, organisme que des d’aquell territori vetlla per la llengua i la cultura catalanes. També a la Catalunya Nord el 1968 marcaria un punt d’inflexió en la reconstrucció de la identitat nacional: les diades que organitzaven a Prada el Grup Joventut Catalana i el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans engendraven la Universitat Catalana d’Estiu,un espai comú de llibertat en un moment en que el règim encara seguia viu. Quaranta anys després, el PSAN ha donat forma a altres moviments independentistes i ACPV i la UCE segueixen amb la seva tasca inicial: ha canviat el marc polític i social, però potser no tan com somiaven els protagonistes d’aquell idealitzat 1968.

Legislar per no caure en l'oblit

Les víctimes oblidades de la guerra civil tornaran a tenir nom. Els seus cadàvers es podran identificar i exhumar segons el projecte de llei que el Parlament de Catalunya aprovarà previsiblement després de l’estiu. D’aquesta manera s’atendrà una reivindicació que vé d’anys. Associacions per a la recuperació de la memòria històrica així com familiars de víctimes que van ser assassinades cruelment i que avui es troben en paratges desconeguts, estaran un pèl més alleujats quan el que preveu la llei es comenci a aplicar. I això arriba després que la Ley de Memoria Histórica aprovada pel govern central el desembre del 2007 deixés en mans de les diferents administracions el procediment i les condicions en que es poden recuperar les restes enterrades a les fosses corresponents. D’aquesta manera el govern no assumia o esquivava les responsabilitats que segons l’ONU, li pertoquen (Els estats actuaran a nivell nacional, regional i en cooperación amb les Nacions Unides per a contribuir per tots els mitjans a prevenir i a eliminar les desaparicions forçades). Tot i contemplar l’el·laboració d’un protocol d’actuació per a les exhumacions, el govern, amb aquella llei no va satisfer ni partidaris ni detractors de la recuperació de la memòria històrica pels buits del text. Un buit que es deixa en mans de les autonomies i que Catalunya ha estat la primera d’omplir. El passat mes de març un acord de govern aprovava el projecte de llei de fosses amb l’objectiu “de promoure la senyalització i dignificació de les fosses de la Guerra Civil i el franquisme”.

"Maragallada" a l'educació

El germà de l'ex president de la Generalitat de Catalunya en continua fent de les seves des de la conselleria d'Educació. Ara resulta que vol suprimir el batxillerat nocturn. Ernest Maragall al·lega que la qualitat d'aquests cursos està afectada per l'elevat absentisme a les aules i que la demanda de places per aquests horaris ha disminuït un 20% en els darrers 7 anys.

La mesura és immediata: es començarà a aplicar el curs vinent, quan ja no s'impartiran classes de primer. Aquesta modalitat d'estudis de secundària ara mateix s'imparteix en 45 centres arreu del principat i compta amb uns 4.900 alumnes.

L'educació és un dret i, com a tal, no hi enten de xifres. O és que ens explicariem que es retirés un servei d'urgències per falta de pacients? Tot i que l'objectiu de Maragall és potenciar els estudis de batxillerat a distància, una mesura tan dràstica com aquesta és donar un pas enrera. No podem reduïr l'oferta educativa i menys amb raons tan poc convincents.

Cal tenir en compte que les classes presencials tenen un seguiment proper i continu i el contacte amb els companys com a factor de socialització i suport, avantatges que no té l'ensenyament a distància (tot i que en té altres). Així doncs, si aquesta mesura tira endavant, aquells que han de compaginar els seus estudis amb una feina ho tindran una mica més difícil per estudiar, o si més no, no ho podran fer amb les mateixes condicions que la resta de mortals a qui els pares els poden anar mantenint.

Potser simplement caldria mantenir el batxillerat nocturn allà on hi hagi certa demanda... A vegades el sentit comú no forma part de l'agenda del govern.

Jugar a dues bandes

La direcció d'ERC estarà representada a la manifestació contra el Transvassament mitjançant la presència de "càrrecs territorials amb responsabilitat orgànica" al partit, ja que "Esqurra dona suport a la gent de les Terres de l'Ebre i "no ha variat la seva postura contrària als transvassaments". Aquest és l'anunci que ahir Marina Llansana, portaveu d'ERC adreçava als mitjans de comunicació.

Cal recordar que Esquerra ha donat el seu suport al decret-llei del govern espanyol que ordena el transvasament de l'Ebre cap a Barcelona, però sosté que "s'oposa als transvasaments com a principi, i que només l'ha acceptat com a mesura excepcional". Altre cop les decisions del govern topen amb les conviccions del partit i aquests (també hi incloc ICV), juguen a dues bandes: per una banda acaten les decisions defensades per Montilla i, per l'altra, s'hi manifesten en contra. No entenc massa bé quin és l'objectiu d'aquest joc. Potser caldria que es plantegessin si realment estar en un govern en aquestes condicions val la pena. No és la primera vegada ni molt menys que es dona aquesta paradoxa a Esquerra Republicana: el quart cinturó o la línia de molt alta tensió que connectarà amb França, en són exemples prou recents. Ambdós projectes han estat defensats per José Montilla i a les manifestacions en contra hi hem vist cares conegudes dels seus socis de govern.

I paral·lelament les discordances internes del partit també es deixen sentir: Uriel Bertran, tres setmanes abans del congrés que ha de decidir els números u i dos del partit, ha anunciat que presentarà una moció de rebuig al transvassament. Per si no n'hi havia prou doncs, les postures per fer front a la sequera també tindran el seu protagonisme en l'elecció de la nova (o no) cúpula del partit.

Campanya informativa del govern per explicar els motius de la "captació temporal"

Doncs sí, el govern ha programat una campanya per explicar això que s'entesten a anomenar "captació temporal d'aigua" per explicar els motius i remarcar la temporalitat de l'obra. Poques vegades hi són presents però aquest cop, es desplaçaran a fires comarcals i locals de les comarques afectades. Aquest tríptic argumentarà les raons i condicions de la "captació temporal". Del que dubto és que informi de les raons i les condicions de la presència d'ERC a la manifestació contra el "transvassament" perquè, en diuen així no els de la plataforma?

Previsió meteorològica

L'Ebre, el Segre, el Roine...

Tinc la sensació que els ciutadans ja estem una mica farts de tantes acusacions sense solucions fermes per una qüestió tan greu com la manca d'aigua.

El batibull d'acusacions entre partits polítics i entre govern central i generalitat demostra la poca maduresa de la classe dirigent d'aquest país. En comptes de buscar des d'un primer moment el concens (inclús abans de les eleccions, que ja es preveia la situació que es dibuixaria), han jugat un cop més al gat i a la rata passant per alt la necessitat d'una solució immediata.

Tan simple com recordar-los que una pluja d'acusacions no acabarà amb la sequera.

Lògicament estem parlant d'una situació molt delicada: els pagesos regants de les conques dels rius no volen cedir, els ecologistes reclamen l'anomenat "cabal ecològic" però per altra banda cal abastir una població de 5 milions d'habitants que el d'aquí uns mesos es podria trobar amb restriccions.

Finalment però, sembla que s'ha acordat un pla per TRANSVASSAR aigua de l'Ebre. I parlo de transvassament perquè altre cop el govern vol evitar utilitzar aquesta paraula per la que va batallar en contra derogant el Plan Hidrológico Nacional previst pel Partit Popular. És tan transvassament aquest com el del Segre, a diferència que en aquest cas l'aigua traslladada no afectarà el cabal del riu. Almenys això és el que ha assegurat la recent estrenada ministra de Medi Ambient, Elena Espinosa. La ministra també ha afegit que l'obra no serà desmuntable perquè podrà servir en situacions similars d'extrema sequera.

Per cert, el cost de les obres anirà a càrrec de la disposició addicional tercera de l'Estatut de Catalunya... Altre cop es preveuen pluges, però malauradament no les que ens ensenya el Tomàs Molina als mapes sinó d'aquelles que tan agraden als polítcs: les d'acusacions i retrets.

Neix el bloc d'anàlisi de l'actualitat de la Dolors Pujols

Fer un bloc. Una d'aquelles coses que et planteges fer però després, per la mateixa inèrcia del dia a dia no acabes fent mai. Amb l'assignatura "Seminari d'anàlisi de l'actualitat" una de les tasques que ens han assignat és el de tenir un bloc per anar seguint i analitzant l'actualitat política i social tan del nostre país com internacional.
Bé doncs, dit i fet. Avui, 10 d'abril del 2008 neix el bloc de la Dolors. Si tindrà o no continuitat després del trimestre dependrà com tot, de l'audiència.