Somiar és gratuït...

Hi ha qui no ho recorda mai, hi qui només de tan en tan, hi ha qui va a temporades però el cas és que hi ha una cosa innegable: tothom somia. Per primera vegada una televisió de l’estat fa un programa sobre el món dels somnis. La idea pot semblar original, i el tema de la interpretació dels somnis prou interessant. Ara bé, l’aposta de tv3 amb el programa “somiers”, que es va estrenar el passat dimarts era, si més no arriscada. Més d’un es devia quedar amb la boca oberta en veure la presentadora representant el seu somni eròtic amb en Sarkozy fent una calçotada al bosc. Amb la mateixa cara d’incredulitat es devien mirar els espectadors de tv3 com una de les convidades representava el seu somni on el seu marit l’enganyava amb un home als lavabos d’un centre comercial. El 18 que indica que el programa no és apte per a públic menor podia fer intuïr que l’erotisme seria el fil conductor del nou format. Doncs no es tractava d’això (en aquest sentit es quedava curt). Les opinions d’un intèpret de somnis semblava que podien dirigir el programa cap a la reflexió i l’aprenentatge d’aquest nostre món interior. Però resulta que tampoc anava per aquí la cosa. El fet és que es va acabar el programa i jo sense saber què m’havia d’aportar més enllà de “la paranoia” de veure la presentadora tontejant amb un home disfressat de Sarkozy.
Per cert, no tot és criticable. Les explicacions del Quim Monzó (que també va ser al plató) van ser les úniques aportacions intel·ligents del show.
L’entreteniment sens dubte és una assignatura pendent de tv3. Si bé la televisió pública catalana té sèries amb molt d’èxit, en el camp dels programes no pot dir el mateix. Sempre que ha apostat per un reality ha fracassat però darrerament també van saltant de la graella les apostes més innovadores. Tots debem tenir ben fresc el cas del programa de l’urbanita guai i enrollat que volia ser Santi Millan. Bé, doncs sembla que tv3 no escarmenta i la cadena segueix entestada en innovar. I aquest cop la innovació ha vingut optant per una una presentadora les dots comunicatives de la qual es limiten a la sensualitat a l’hora de parlar. Anna Llacher però no ha estat l’únic “element trencador”. Els decorats inenten remetre’ns a un magatzem per simular que els somnis es troben al del cervell, de magatzem. Ah, i el públic tampoc se’n escapa: caracteritzats amb bates blaves, com si fossin encarregats d’aquest magatzem i de tan en tan es posen una màscara de l’ Elsa Pataky (els homes) o de George Clooney (les dones) per simular que són els seus mites eròtics. En definitiva espero que tv3 canviï la línia d’aquest nou programa perquè sinó, els únics somiers que veuran els catalans seran els de sota el seu matalàs: aniran a dormir d’ora perquè tv3 ja no és capaç d’oferir un programa d’entreteniment una mica digne.

18 litres per segon!

Els de Caiga Quien Caiga segueixen posant entre l’espasa i la paret als protagonistes del “proteste ya”. I si no que li preguntin a Joan Compte, gerent d’Aigües del Ter Llobregat.
Tot i el canvi de cadena del CQC (ara s’emet a la Sexta), la secció continua tenint un paper fonamental en la denúncia de casos pràcticament inexplicables.
Estibaliz Gabilondo, l’última incorporació a la plantilla de reporters del progarama va anar a “la caça” del conseller de Medi Ambient Francesc Baltasar. La pregunta era molt clara: com pot ser que a Badalona hi hagi una fuga on es perden diàriament 300.000 litres d’aigua en plena crisi per l’extrema sequera? Després de reiterar una i altra vegada la pregunta, la periodista no va rebre resposta i va ser apartada per part dels membres de seguretat del conseller. Això sí, una de les poques coses que li va dir Baltasar va ser que anés a Aigües del Ter Llobregat. I dit i fet. L’objectiu de la secció és arribar al fons de la qüestió. Estibailz Gabilondo, per cert neboda del radiofònic Iñaki, es va plantar a la seu de l’empresa pública que gestiona l’aigua del Ter i del Llobregat. I allà va aconseguir parlar amb el gerent. “Tres-cents mil litres perduts, tirats, desperdiciats cada dia” li va retreure. Més enllà de quedar-se sense paraules, Joan Compte va puntualitzar “la fuga és exactament de 18 litres per segon”. (Casi quatre vegades la xifra que creia la reportera!). I després és quan vé el toc d’espectacle per il·lustrar la gravetat de la situació: la reportera treu una ampolla d’aigua, li clava unes tisores i comença a sortir l’aigua “a xorro”. L’aigua anava baixant mentre el gerent s’esquitxava i Estibaliz li anava retraient la gravetat de la situació. El gerent finalment es va comprometre a accelerar el màxim possible les obres per acabar amb la fuita. La periodista doncs va fer un bon paper a l’hora de mostrar-se contundent amb un tema greu com aquest. Ara bé, el muntatge posterior és una altra cosa: dibuixets superposats, vinyetes còmiques, efectes sonors i visuals... en definitiva un munt d’ingredients que el que feien era deixar les explicacions sobre el perquè la fuga no està arreglada com a un tema trivial, secundari si més no. La gravetat de la situació i la contundència de la periodista eren suficients com perquè els espectadors es quedessin amb la boca oberta. La resta d’efectes com a mínim sobraven i, perquè no dir-ho, restaven importància a una situació tan greu com lamentable.

Ara fa seixanta anys

Enguany fa seixanta anys de la proclamació de l’estat d’Israel. Per uns, la xifra és un acte d’afirmació de la seva causa. Per altres, el ressentiment de més de mig segle de “la catàstrofe”. Era el 14 de maig del 1948, David Ben Gurion proclamava la independència d’Israel i ho feia sota el retrat de Teodore Herlz, fundador del sionisme modern. Pocs mesos abans, l’ONU havia aprovat un pla de partició de Palestina que mai ha estat aprovat pels àrabs ni que tampoc va acontentar als jueus. L’endemà començava la primera guerra àrabo-israeliana. Seixanta anys després el conflicte segueix viu en una terra pretesa per dos pobles.
Després dels primers enfrontaments d’ençà de la proclamació de la independència d’Israel, els refugiats palestins ja eren 750.000, dels quals només 50.000 van poder tornar legalment. Avui en dia ja hi ha prop de vuit milions de refugiats palestins que viuen a zones controlades per l’autoritat nacional palestina o en paisos àrabs propers. Aquell 1948 van ser expulsats de la seva terra natal i van veure com l’ocupaven. Avui, Hamàs lluita per recuperar aquestes terres. El moviment de resistència islàmica té com a objectiu l’establiment d’un estat islàmic a la regió històrica de Palestina, amb capital a Jerusalem. A més d’apostar per la lluita armada (a través del seu braç armat “Izz ad-Din al-Qassam) contra l’estat d’Israel, Hamàs té un seguit d’organitzacions depenents que treballen àmbits que van des de l’educació cultural i religiosa fins a l’assistència social als palestins necessitats. Hamàs ha sigut declarada organització terrorista per la Unió Europea, els Estats units, Israel, Japó, Canadà i Austràlia. Diuem que els atacs del seu braç armat sovint tenen objectius civils.
Per altra banda, Israel compta amb les Forces de Defensa d’Israel, fundades el mateix 1948 quan va néixer l’estat. El “Tsáhal” va néixer amb els principis de “defensa de l'existència, la integritat territorial i la sobirania de l'Estat d'Israel» i la «protecció dels seus habitants”. Les baixes del conflicte posen damunt la taula la gravetat de la situació. L’exèrcit israelià va matar el 2003 almenys 1.000 palestins dels quals uns 150 van ser nens i 35 en un assessinat col·lectiu. Per la seva banda, els grups armats palestins van matar a uns 420 israelians dels quals uns 265 eren civils, 47 d’ells nens. El “Tsáhal” no és declarat organització terrorista per cap país occidental. De fet, res més lluny que la realitat. El president dels Estats Units George Bussh va ser fa poc a Israel en la commemoració d’aquest aniversari. Segons Bush “seixanta anys de democràcia a Israel que han de ser causa d’optimisme”. Una democràcia amb més de mil morts anuals. Una causa d’optimisme amb més de vuit milions de refuigats palestins que, ara fa seixanta anys, van ser expulsats de casa seva.

Neofeixisme a Itàlia

La decisió del govern de Berlusconi de tipificar la immigració il·legal com a delicte pot suposar un precedent per als països europeus. De moment des d’Estrasburg el Parlament Europeu segueix amb lupa qualsevol moviment del govern italià en aquest sentit. L’alarma la va llançar l’eurodiputada húngara Viktoria Mohacsi després de visitar els campaments gitanos de Nàpols i Roma: vàries famílies romanes no han tingut notícies des de fa mesos de 12 nens detinguts per la policia de Nàpols. El decret és contundent: moltes obligacions i cap dret per als immigrants: el reagrupament familiar es limita a pares i fills (prèvia prova d’ADN), els que lloguin cases a extrangers ilegals s’arrisquen a entre sis mesos i tres anys de presó, una multa de 50.000 euros i la confiscació del pis. Els alcaldes, a més, tindran més potestat en matèria “antiimmigració”: podran foragitar als venedors de l’anomenat “top manta” o obligar a netejar monuments als que els embrutin.
En definitiva un paquet de mesures amb un discurs que ens pot remetre a la dictadura feixista de Mussolini.
A la roda de premsa hi havia 500 periodistes acreditats a la sala on Berlusconi anuncia la mesura. Només es permeten 6 preguntes i totes elles han de ser sobre brossa i economia. Negant també doncs el dret del ciutadà a una informació veraç.
El que està per veure és la reacció de la resta de països davant una mesura com aquesta. És de suposar que no aplaudiran la decisió però tampoc s’hi oposoran rotundament. Seran, d’aquesta manera, simplement còmplices d’una llei que tipifica com a delinqüent una persona pel sol fet d’haver nascut en un país concret. De moment les veus que modestament s’han fet sentir han estat crítiques amb la mesura adoptada per “il cavaliere”. A tall d’exemple el comssiari socialista d’Assumptes Socials de la unió Europea, el txec Spidla ha condemnat amb duresa els atacs de la setmana passada a campaments de Nàpols i ha recordat que aquests ciutadans, al pertànyer a un país de la UE “tenen la mateixa llibertat de circulació que altres ciutadans de la unió i en cap cas poden ser tractats de manera menys favorable que altres”. Ara faltarà veure si això es queda amb una simple declaració o Brtussel·les acata una decisió racista i pro feixista d’un dels països de la comunitat.

Ara sí?

"Ara sí, ara no". El titular d'obertura d'ahir de l'Avui era prou il·lustratiu de la falta de concens sobre la conveniència o no del transvasament tenint en compte les pluges dels darrers dies. No només divergències entre estat i generalitat sinó dins el propi tripartit (Carod Rovira al seu blog s'allunya de la línia oficial defensada pel tripartit).

La no modificació del decret llei que ha de permetre la interconnexió de xarxes és una falta de respecte cap a la gent de les terres de l’Ebre. Quan es va anunciar que la solució definitiva per portar aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona passaria per allargar el minitransvasament de l’Ebre en tot moment es va remarcar el caràcter provisional de la infraestructura. A més, es va justificar per la situació d’extrema sequera i la manca de previsions meteorològiques favorables. Ahir la ministra de Medi Ambient, Elena Espinosa va haver d’afanyar-se a matisar l’anunci que havia fet al matí: “s’està fent un seguiment diari perquè si els embassaments arriben al mínim necessari per abastir la població de l’àrea metropolitana, evidentment l’obra no tindria raó de ser”. Els tres partits polítics que formen el govern català de seguida van coincidir a negar rotundament que s’estigui estudiant la modificació del decret llei. Però les paraules de la ministra ho evidencien “evidentment no tindria raó de ser” deia en les primeres declaracions. I tan evident com que aquesta obra es va proposar per fer front a una situació d'extrema sequera de la qual les dades ens afirmen que n’anem sortint (ja estem fora de la fase d'excepcionalitat 2 i si els pantans es comencen a omplira a quest ritme aviat estarem fora també de la fase 2).

De fet, el mateix conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar va dir el passat 21 d’abril en una entrevista al programa de tv3 “La nit al dia” que no descartava suspendre l’obra en cas de pluges extraordinàries. Bé doncs ara s’haurà de mossegar la llengua un cop més. O no han sigut extraordinàries les pluges dels darrers dies? Sens dubte, i més per part de la gent de les terres de l’Ebre, això haurà suposat un altre factor de pèrdua de la credibilitat del govern català.

Agua para todos?

L'aigua per a tots que tan reclamen alcaldes del PP de Múrcia i València no és res més que un acte de gelosia, altrament dit una canallada. La setmana passada uns 300 alcaldes valencians, murcians i d'Almeria es van reunir a Oriola en un acte impulsat pel mateix president de la Generalitat valenciana, Francesc Camps. El motiu de la trobada: exigir "el mateix criteri hídric que s'ha aplicat a Catalunya" i que es transvassi a les seves zones l'aigua de l'Ebre tal com preveia el Pla Hidrològic Nacional. A la trobada, que va servir per constituir la "Plataforma de alcaldes por el agua" no hi van faltar la plana major dels populars a la zona: a més de Javier Arenas i el president murcià Ramon Luis Valcárcel, tampoc hi van faltar alcaldes com el d'Alacant, Castelló o la de València.
Ara que la situació d'extrema sequera a Catalunya ha obligat a prendre mesures excepcionals, que finalment han passat per captar aigua de l'Ebre de manera temporal (o això ens diuen), es tornen a aixecar les veus del Partit Popular de la zona valenciana i murciana, quan feia uns anys que havien abandonat-almenys de manera constant-les seves reivindicacions. A la reunió de la setmana passada l'alcaldessa (no cal dir que del PP) d'Oriola va definir els reunits com "l'exèrcit dels 300". El que no va dir tan enèrgicament és que aquest exèrcit defensa aigua per una zona on els jardins es reguen amb aigua de boca i, per cert, a Oriola no n'hi ha precisament pocs de jardins. Altre cop els populars utilitzen l'aigua com a element de confrontació política. No es pot comparar la situació d'extrema emergència que pateix Catalunya amb les necessitats de la zona, un territori sobreexplotat urbanísticament, on urbanitzacions sense control, camps de golf i centres d'oci fora de mida s'escampen per tot arreu. Les verdaderes necessitats hídriques d'aquesta zona són per abastir la població? O per poder tirar endavant grans projectes especulatius que han d'aportar grans riqueses a curt termini a uns pocs?
I tot això va tenir lloc precisament el dia que la Federació d'Usuaris i Regants de la Conca de l'Ebre es van comprometre a estalviar un metre cúbic i mig per segon perquè la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre la pugui enviar a Barceona.
Els alcaldes valencians van enunciar mobilitzacions tan al carrer com polítiques i en el terreny jurídic. Mentrestant des del principat seguirem desitjant que plogui com més, i més aviat millor.

El 1968 català

Ja fa quaranta anys del maig del 68. Aquells fets, van suposar una revolta mundial de la joventut contra l’ordre sorgit de la postguerra Mundial. Una revolució intel·lectual que va implicar un canvi en la moral sexual i familiar. En termes polítics va suposar l'aparició del pacifisme, dels moviments terroristes d'extrema esquerra i l'inici de la crisi del comunisme oficial. També als Països Catalans hi ha un abans i un després d’aquell 1968. Tingui o no relació amb la lluita iniciada a París, aquell mateix any es va fundar el PSAN, va néixer la Universitat Catalana d’Estiu i va obrir la llibreria 3 i 4 a València. El 1968 era doncs l’embrió de tres projectes representatius del que seria un nou moviment que plasmava la necessitat de la cohesió territorial dels Països Catalans. Joves del Front Nacional de Catalunya van decidir, com els joves francesos, ser protagonistes i trencar amb el passat. El seu projecte de futur es va anomenar Partit Socialista d’Alliberament Nacional i va suposar el naixement de l’independentisme modern. Mentre, al País Valencià començava també a sorgir una necessitat de reivindicar la identitat nacional i s’obria la llibreria 3 i 4:era la primera pedra d’Acció Cultural del País Valencià, organisme que des d’aquell territori vetlla per la llengua i la cultura catalanes. També a la Catalunya Nord el 1968 marcaria un punt d’inflexió en la reconstrucció de la identitat nacional: les diades que organitzaven a Prada el Grup Joventut Catalana i el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans engendraven la Universitat Catalana d’Estiu,un espai comú de llibertat en un moment en que el règim encara seguia viu. Quaranta anys després, el PSAN ha donat forma a altres moviments independentistes i ACPV i la UCE segueixen amb la seva tasca inicial: ha canviat el marc polític i social, però potser no tan com somiaven els protagonistes d’aquell idealitzat 1968.

Legislar per no caure en l'oblit

Les víctimes oblidades de la guerra civil tornaran a tenir nom. Els seus cadàvers es podran identificar i exhumar segons el projecte de llei que el Parlament de Catalunya aprovarà previsiblement després de l’estiu. D’aquesta manera s’atendrà una reivindicació que vé d’anys. Associacions per a la recuperació de la memòria històrica així com familiars de víctimes que van ser assassinades cruelment i que avui es troben en paratges desconeguts, estaran un pèl més alleujats quan el que preveu la llei es comenci a aplicar. I això arriba després que la Ley de Memoria Histórica aprovada pel govern central el desembre del 2007 deixés en mans de les diferents administracions el procediment i les condicions en que es poden recuperar les restes enterrades a les fosses corresponents. D’aquesta manera el govern no assumia o esquivava les responsabilitats que segons l’ONU, li pertoquen (Els estats actuaran a nivell nacional, regional i en cooperación amb les Nacions Unides per a contribuir per tots els mitjans a prevenir i a eliminar les desaparicions forçades). Tot i contemplar l’el·laboració d’un protocol d’actuació per a les exhumacions, el govern, amb aquella llei no va satisfer ni partidaris ni detractors de la recuperació de la memòria històrica pels buits del text. Un buit que es deixa en mans de les autonomies i que Catalunya ha estat la primera d’omplir. El passat mes de març un acord de govern aprovava el projecte de llei de fosses amb l’objectiu “de promoure la senyalització i dignificació de les fosses de la Guerra Civil i el franquisme”.

"Maragallada" a l'educació

El germà de l'ex president de la Generalitat de Catalunya en continua fent de les seves des de la conselleria d'Educació. Ara resulta que vol suprimir el batxillerat nocturn. Ernest Maragall al·lega que la qualitat d'aquests cursos està afectada per l'elevat absentisme a les aules i que la demanda de places per aquests horaris ha disminuït un 20% en els darrers 7 anys.

La mesura és immediata: es començarà a aplicar el curs vinent, quan ja no s'impartiran classes de primer. Aquesta modalitat d'estudis de secundària ara mateix s'imparteix en 45 centres arreu del principat i compta amb uns 4.900 alumnes.

L'educació és un dret i, com a tal, no hi enten de xifres. O és que ens explicariem que es retirés un servei d'urgències per falta de pacients? Tot i que l'objectiu de Maragall és potenciar els estudis de batxillerat a distància, una mesura tan dràstica com aquesta és donar un pas enrera. No podem reduïr l'oferta educativa i menys amb raons tan poc convincents.

Cal tenir en compte que les classes presencials tenen un seguiment proper i continu i el contacte amb els companys com a factor de socialització i suport, avantatges que no té l'ensenyament a distància (tot i que en té altres). Així doncs, si aquesta mesura tira endavant, aquells que han de compaginar els seus estudis amb una feina ho tindran una mica més difícil per estudiar, o si més no, no ho podran fer amb les mateixes condicions que la resta de mortals a qui els pares els poden anar mantenint.

Potser simplement caldria mantenir el batxillerat nocturn allà on hi hagi certa demanda... A vegades el sentit comú no forma part de l'agenda del govern.